Les caigudes del Sol a Menorca, les tardes  del mes de juliol, són un espectacle digne del millor cinema natural.

Sra. Merkel, si us plau

Som a l’ull de l’huracà. Què estem esperant! Cal que alguna persona que sàpiga alemany li expliqui a la Merkel el que som, com patim sent espoliats. Que alguna persona que sàpiga alemany li digui que nosaltres no som com altres. Que nosaltres som diferents. Que treballem per tirar endavant. Que patim pobresa sent un país ric. Que volem integrar-nos a una Europa potent d’estats i no volem ser dintre d’un estat impotent a Europa.

Sra. Merkel. Sempre hem estat a l’avantguarda de moltes coses. Podem ser molt importants a Europa sense pertànyer a Espanya. Podem aportar moltes coses: enginy, tecnologia, impuls, debat, respecte, concepte, medecina, enginyeria, arquitectura, innovació del món rural i ramader, seny, treball, pluralitat, seriositat..... i tant i tant més. Podem obrir nous horitzons en la investigació mèdica i tecnològica, en el comerç o en les relacions internacionals.

Sra. Merkel, la nostra cultura, tradició i història ens empara i ens avala. No la defraudarem, confiï en nosaltres i veurà que serem el motor que li cal al sud d’Europa. La sang de les nostres arteries du aire d’Europa des de fa molts segles i ara ens hi podem veure fora. No ens deixi escapar.

LA CASA DE FORA

Quan passo a França per la Cerdanya o pel Rosselló tinc aquella estranya sensació que a qualsevol raconet que vagis de França, per apartat que sigui, t’ensenyen on ets i qui hi mana. Els símbols de l'estat t'avisen com si et volguessin demostrar que no s'escapa cap trosset al seu domini.

L'altra dia vaig anar a renovar el document d'identitat. La bandera que penjava de la façana era la de l’imperi, per allò de recordar-te ben bé on ets. La senyera no hi és i ningú no s’ofèn, ningú no la troba a faltar, potser perquè ja som conscient que hi anem de convidats . És la potència que ens denota un estat.

L'edifici és carrincló d’aspecte brut i deixat, amb unes finestres de fusta mal cuidades que es troben darrera d’una reixa de barrots de ferro pintats de negre amb escrostonaments per tot arreu. La façana és de color ocre, segurament perquè és més sofert.

A dintre hi ha tot de funcionàries xerrant. Et criden pel nom de mala gana i amb una falta de miraments o de simpatia preocupants.  Hi ha unes cinc senyores que ronden totes el mig segle, tret d’una joveneta d’uns trenta anys que no xerra massa. Mentre van fent la feina de gravar les empremtes i fer-te signar, van petant la xerrada entre elles com si tu no hi fossis.

Evidentment tot en castellà. Al català, malgrat que el saben perquè el parlen el mínim possible per contestar-te, no li concedeixen ni un pam de terreny, com si el tingueren prohibit, que no és el cas, però que segur que està mal vist entre ells.

Del policia, res a dir. Sec, aspre, castellà, i malcarat. És un home d’aspecte jubilat que no fa bé la seva feina i a més amés no l’empipis massa. Ha de vigilar des d’una cadira en una espècie de cabina de fusta una mica elevada. Em recorda els bidells de les universitats antigues, amb una mena de cabina bastant malmesa, i amb cadira d’aquelles del menjador de casa amb el seient entapissat, bastant vella per cert.

En entrar-hi i ser cridat, vaig tenir aquella sensació de ser en un altre món. En territori estrany, en aquell petit racó de l’imperi que t’hi fan anar de tant en tant per a recordar-te on ets i qui et mana, tot i ser en un raconet d’aquest país petit.

Catalunya està crispada

Retallades en serveis i sous, pressió fiscal, atur elevat, dèficit públic, dèficit en infraestructures, ajuts al mercat financer, pobresa... és l'anomenada crisi del deute. És evident que a Catalunya ho estem pagant més del compte si ho comparem amb la resta de l'estat espanyol, on a més a més no només no s'han abaixat sous de funcionaris si no que s'inauguren hospitals entre d'altres moltes coses que fins i tot semblen una provocació.

A Catalunya hi ha crispació, sí, i per això hi ha tanta tensió un dia de vaga general, a banda dels possibles grups anti-sistema de guerrilla urbana que aprofiten per a rebentar-ho tot. Tant és la imatge que es doni. Aquesta és la situació que tenim al nostre país, on ja hi ha gent que comença a passar gana. És per això, a banda d'altres coses, que Catalunya demana un estat propi. És per això que tenim pressa!

La immersió

Avui el TSJ ha dictaminat, en castellà es clar, sobre el recurs que va presentar la Generalitat a la sentència del Constitucional sobre la immersió lingüística a Catalunya. Mal dia per la nostra llengua. Aquesta batalla contra el català ve de finals de la dècada dels 80 i sempre ha anat existint un germen que ha perdurat en el temps, lluitant contra tot i contra tothom fins arribar a fer mal, que és el que volien. A més a més, ara es veuen forts.  Jo crec que la nostra força rau en la mateixa llengua i fent-la servir molt és la única manera que podrem mantenir-la en el temps. En cas contrari, ja s'ha vist el què. Això per a ells, malauradament per a nosaltres, només ha fet que començar. Hem de ser forts.

El SÍ del President

El si però no, però si, no fos cas... au va, avui si, això ara no toca... En fi, avui el President Pujol ha dit finalment que ell votaria SI a la independència de Catalunya, però només ara que les coses estan com estan, si no, no, no fos cas.  En tot cas cal agrair-li la sinceritat i la declaració d'intencions.  Espanya ja té sobre la taula la posició gairebé oficial d'un President de la Generalitat. Ara a veure la reacció de l'estat. Com sempre m'inmagino que serà lenta i sense cap reacció oficial. Comencem a caminar, ara si!

La política

A veure si ho entenc. CiU fa retallades  socials i el PP les recolza a Catalunya. Però el PP no sembla que faci masses retallades de sou i serveis socials a espanya però sí al País València, en canvi modifica les condicions dels treballadors en favor de l'empresari i autònoms apujant només l'IRPF, amb CiU a favor. Mentre, les "esquerres" es van queixant de totes les retallades en serveis socials i de les condicions laborals, però no massa de les retallades de sou dels treballadors públics. Ah, i el PP català li diu a CiU que no sabia que s'abaixaven els sous un 3%, i que d'haver-ho sabut no hauria recolzat els pressupostos.  Uns pressupostos que deuen de contemplar les subvencions a Òmnium, entre d'altres i per tant amb el vist i plau del PP.  Però el PP diu que se'ls retiri la subvenció perquè ells estan absolutament en contra del català a Catalunya, mentre els catalans ERC, PSC i CiU volen que es parli català al senat espanyol...  Una CiU i ERC que estan a favor de la independència i volen català al Senat? Què ens importarà...

Algú entén res?  Jo no. Tot plegat, el menys important, com sempre, que el país tiri endavant. Les tertúlies de sobiranisme per a queixar-nos i fer-la petar. Res més, ara bé plorar... tot el que vulgueu.

Disbauxa

No acabo d'entendre com en temps de carnaval hi pugui haver gent adulta que es disfressi i surti al carrer a desfilar sense complexos. Però encara entenc menys el tema de las "chirigotas" a Cadis, on la gent s'organitza, escriu i s'aprèn una o vàries cançons per anar-les entonant alhora que desfilant. Fan gràcia, és cert, però des de la distància. Trobo que ha de ser terrible viure-hi en aquest període i anar escoltant per tot arreu aquesta musiqueta variable i aparentment gens agradable. A part que jo no els acabo d'entendre quan parlen!

Com la cosa més normal

M'ha cridat l'atenció escoltar la conversa entre dues germanes, una de gran i una de més menuda:

Damà a la Sardanya navarà, eh? Ca am sents Marta? Ca dic ca demà a la Sardanya navarà.

Doncs no nena no, diumenge on nevarà és a Barçalona. Fotat pija! -Penso.      

Diumenge fred d'hivern

I ara què? Diumenge d'hivern gris i fred. Tot el futbol despatxat el dissabte, i per avui només passejada, cròniques del partit d'ahir i tarda de diari, o un quilo de pel·licula americana a la sobretaula. Ens han atemorit per tot arreu que era perillós sortir, millor quedar-se a casa, que fa fred....  Una bona idea pot ser: una bona cervesa i ambient de rugbi. Avui un gran partit entre Irlanda i Gal·les on 50.000 persones gaudiran en directe d'un gran espectacle a Dublin. Us hi apunteu?

La neu

Tinc l'extranya sensació que al polític de torn (no podia ser un altre) se li ha anat la mà alertant a tota la població de Catalunya amb el tema de les nevades. Sembla que el més important per a ells és no deixar res per lligar, no fos cas....  Com que ells no paguen i el que els preocupa és només el seu pretigi, posen tots els recursos en alerta, costi el que costi. Només ha de caure un pam de neu....

I consti que ho escric abans de "el gran aconteixement".  Com hem d'anar bé en aquest país!

Les classes socials

Les persones que tenen feina avui, malgrat que siguin mileuristes, s'han de considerar afortunades.  Jo però, tinc clar que això només vol dir que sobreviuen. Així, crec que s'incrementa la diferència entre la classe social baixa i mitjana, o bé potser és que la classe baixa s'està aixamplant molt.  Alguna cosa no encaixa!

A tot això, la classe alta s'ha allunyat encara més.

Caminar de pressa

El que ensopega i no cau, avança terreny....i guanya temps!