Dues reflexions:

En Vicent Partal fa aquesta reflexió avui que crec que és molt i molt bona: 

"...si ells s'estimen més l'autoengany, per mi cap problema. Com menys vegen la realitat més errors cometran. Que en definitiva és això que ens ensenya tot el que ha passat, en aquest país, durant aquests últims quatre anys."

Catalunya pot ser perfectament un país independent dintre la Unió Europea. Ens ho estan posant "a huevo" mentre ells perden la gran possibilitat que els vam donar de modernitzar Espanya precisament dintre la Unió Europea. No entenen res i el que és més greu, crec que és que la ciutadania espanyola no sap què està passant a Catalunya perquè no els expliquen la veritat.

La informació que van donar els tos mitjans espanyols just en el moment que va acabar el debat al Parlament per aprovar la llei de consultes, va ser escandalosament manipulada transmetent que el President Mas havia aprovat una llei il·legal, quan va ser un Parlament democràticament elegit amb una majoria de 78,5% qui va aprovar una llei perfectament legal i precisament democràtica perquè permet que el govern consulti a la ciutadania.

Una democràcia on es manipula la informació de la població és totalment una autarquia del segle XXI. Allà ells!

Per altra banda, sobre el fet de dividir la societat catalana:

Ens diuen que el procés divideix. Si fem una reflexió valorant el nostre passat ens n’adonarem que qui ens ha dividit és qui ens ha imposat. Que nosaltres hem callat moltes vegades. Potser ens ha convingut, per la nostra feblesa o per conveniència és cert, però que quan demanem allò que ens pertany, que ens diguin que som nosaltres a casa nostra els que dividim, això no té nom!

Ens volen fer creure que dividim la nostra societat perquè volem demanar la opinió de la nostra gent per saber si podem ser un país lliure. Ens volen fer creure que les coses són com ells volen o millor, com ells les van imposar. I que en tot cas si ens sortim del canal establert, de la “seva” democràcia, que no és precisament la més antiga del món i evidentment ni molt menys tan antiga com la nostra que ens dóna cert pedigrí i credibilitat en aquest terreny, ens faran passar per l’adreçador. I som nosaltres els que dividim!

QUÈ PUC FER?

Jo no sóc molt conegut, tampoc no sóc ni famós ni un crack de la comunicació, de fet el meu blog el segueix la família i només aquella que té Internet, la resta ni això. Sóc anònim,  però em nego a deixar passar la oportunitat que se’ns presenta per lluitar pel nostre país.

Encara que sigui anònim, la meua força potser rau en la paraula escrita i no la penso pas deixar perdre per a aportar el meu gra de sorra en el procés.

Em ve al cap el meu pare, els meus tiets, les meues tietes, els meus avis, la gent gran que coneixia, amics, companys,  tots els que ja no són entre nosaltres i que ara estarien cofois de poder gaudir d’aquest moment. És per ells, per nosaltres, pels nostres fills, pels nostres amics. Ho necessitem!

Ara és el moment.  Som a Europa i això juga de part nostra encara que a la Comunitat Europea diguin el contrari. Una cosa és un organisme administratiu com la Unió i una altra molt diferent és la cultura del rovell dels països que formen Europa, entre els quals per cert no sé per  què no hi seria precisament Espanya.

Catalunya ens necessita, només ens té a nosaltres. No volem mal a ningú, només volem tornar a ser i ser nosaltres mateixos. Ara la història ens convoca de debò. Ara no podem defallir de cap de les maneres!

El què,  anònimament  és molta feina. Podem anar a concentracions importants. No podem anar a totes però a les que fan soroll de debò hi hem de ser.

Hem de convèncer amics, veïns, coneguts, desconeguts... Fer pedagogia amb tothom, de bon rotllo que és la nostra manera de fer i caminar amb pas ferm, a poc a poc. Hem de guanyar amb intel·ligència. La feina a fer, és cert, és dels polítics,  encara que la societat civil vagi per davant, però anònimament cadascú de nosaltres tenim molt a fer en els llocs on és més difícil. Quan anem a posar gasolina, a comprar el pa, al Bar, al restaurant, al transport públic... on sigui.

Defensem la nostra llengua educadament arreu. N’hi ha prou només d’usar-la prioritàriament. És el nostre segell d’identitat i que més hem de cuidar.

Que ningú no s’enganyi! Al final, qui decantarà la balança seran els indecisos, les ments obertes i els més flexibles. Hi ha un percentatge inamovible que no la convencerem. Haurem de conviure amb ells. No tenim res a fer.

Hem d’internacionalitzar el procés. Tots aquells que sabeu idiomes i teniu amistats a fora, amb xarxes socials, cartes, fotografies, dibuixos, poesia, escrits, etc... Petits gests a l’estranger són molt i molt importants.

Us imagineu que aconseguim que en un Bar de ves a saber on es parlés del nostre procés precisament per ser pacífic? Si això fos veritat, ja hauríem guanyat!