Jo no sóc molt conegut, tampoc no
sóc ni famós ni un crack de la comunicació, de fet el meu blog el segueix la
família i només aquella que té Internet, la resta ni això. Sóc anònim, però em nego a deixar passar la oportunitat
que se’ns presenta per lluitar pel nostre país.
Encara que sigui anònim, la meua
força potser rau en la paraula escrita i no la penso pas deixar perdre per a
aportar el meu gra de sorra en el procés.
Em ve al cap el meu pare, els
meus tiets, les meues tietes, els meus avis, la gent gran que coneixia, amics,
companys, tots els que ja no són entre
nosaltres i que ara estarien cofois de poder gaudir d’aquest moment. És per
ells, per nosaltres, pels nostres fills, pels nostres amics. Ho necessitem!
Ara és el moment. Som a Europa i això juga de part nostra
encara que a la Comunitat Europea diguin el contrari. Una cosa és un organisme
administratiu com la Unió i una altra molt diferent és la cultura del rovell
dels països que formen Europa, entre els quals per cert no sé per què no hi seria precisament Espanya.
Catalunya ens necessita, només
ens té a nosaltres. No volem mal a ningú, només volem tornar a ser i ser
nosaltres mateixos. Ara la història ens convoca de debò. Ara no podem defallir
de cap de les maneres!
El què, anònimament és molta feina. Podem anar a concentracions
importants. No podem anar a totes però a les que fan soroll de debò hi hem de
ser.
Hem de convèncer amics, veïns,
coneguts, desconeguts... Fer pedagogia amb tothom, de bon rotllo que és la nostra
manera de fer i caminar amb pas ferm, a poc a poc. Hem de guanyar amb
intel·ligència. La feina a fer, és cert, és dels polítics, encara que la societat civil vagi per davant,
però anònimament cadascú de nosaltres tenim molt a fer en els llocs on és més
difícil. Quan anem a posar gasolina, a comprar el pa, al Bar, al restaurant, al
transport públic... on sigui.
Defensem la nostra llengua educadament arreu.
N’hi ha prou només d’usar-la prioritàriament. És el nostre segell d’identitat i
que més hem de cuidar.
Que ningú no s’enganyi! Al final,
qui decantarà la balança seran els indecisos, les ments obertes i els més
flexibles. Hi ha un percentatge inamovible que no la convencerem. Haurem de
conviure amb ells. No tenim res a fer.
Hem d’internacionalitzar el
procés. Tots aquells que sabeu idiomes i teniu amistats a fora, amb xarxes
socials, cartes, fotografies, dibuixos, poesia, escrits, etc... Petits gests a l’estranger
són molt i molt importants.
Us imagineu que aconseguim que en
un Bar de ves a saber on es parlés del nostre procés precisament per ser
pacífic? Si això fos veritat, ja hauríem guanyat!
