Quan passo a França per la Cerdanya o pel Rosselló tinc aquella estranya sensació que a qualsevol raconet que vagis de França, per apartat que sigui, t’ensenyen on ets i qui hi mana. Els símbols de l'estat t'avisen com si et volguessin demostrar que no s'escapa cap trosset al seu domini.
L'altra dia vaig anar a renovar el document d'identitat. La bandera que penjava de la façana era la de l’imperi, per allò de recordar-te ben bé on ets. La senyera no hi és i ningú no s’ofèn, ningú no la troba a faltar, potser perquè ja som conscient que hi anem de convidats . És la potència que ens denota un estat.
L'edifici és carrincló d’aspecte brut i deixat, amb unes finestres de fusta mal cuidades que es troben darrera d’una reixa de barrots de ferro pintats de negre amb escrostonaments per tot arreu. La façana és de color ocre, segurament perquè és més sofert.
A dintre hi ha tot de funcionàries xerrant. Et criden pel nom de mala gana i amb una falta de miraments o de simpatia preocupants. Hi ha unes cinc senyores que ronden totes el mig segle, tret d’una joveneta d’uns trenta anys que no xerra massa. Mentre van fent la feina de gravar les empremtes i fer-te signar, van petant la xerrada entre elles com si tu no hi fossis.
Evidentment tot en castellà. Al català, malgrat que el saben perquè el parlen el mínim possible per contestar-te, no li concedeixen ni un pam de terreny, com si el tingueren prohibit, que no és el cas, però que segur que està mal vist entre ells.
Del policia, res a dir. Sec, aspre, castellà, i malcarat. És un home d’aspecte jubilat que no fa bé la seva feina i a més amés no l’empipis massa. Ha de vigilar des d’una cadira en una espècie de cabina de fusta una mica elevada. Em recorda els bidells de les universitats antigues, amb una mena de cabina bastant malmesa, i amb cadira d’aquelles del menjador de casa amb el seient entapissat, bastant vella per cert.
En entrar-hi i ser cridat, vaig tenir aquella sensació de ser en un altre món. En territori estrany, en aquell petit racó de l’imperi que t’hi fan anar de tant en tant per a recordar-te on ets i qui et mana, tot i ser en un raconet d’aquest país petit.
