Mare, 

...de ben petits, en descobrir la llum de la vida ens arrecerares front a ombres i foscors. Recordem el vaivé als teus braços amb la teva veu cantant-nos les cançons. A la teva empara, hem aprés el millor camí per a viure.

La teva estima perdurarà en el temps, en tota la nostra família, recordant aquelles estones tan boniques que sempre ens has donat a tots nosaltres.

Generosa, patidora i estimada per tants i tants amics i familiars... T’estimem!

Mantindrem viva la flama d’aquest llegat de família. El teu tresor!

LA HISPANITAT, LA FESTA NACIONAL D’ESPANYA

El dia de la festa nacional d’Espanya, altrament anomenada festa de la hispanitat, se celebra  el dia 12 d’octubre. El dia del Pilar. Aquest dia sembla que era anomenat en èpoques pretèrites “el dia de la raza”. Ho desconec i tampoc no m’interessa. Ho dic per tot allò del genocidi i tal. Qui és que no està en contra de la celebració d’un genocidi cultural i ètnic? No cal furgar-ne més del que els mateixos espanyols que senten molt seva aquesta festa, com és natural, igual que ens passa a nosaltres, ho fan amb certa indignació i alhora demostrant que aquesta Espanya està ben dividida en dues parts. Trencada com alguns diuen. Partició greu que ja l’any 36 va acabar en una guerra. Poca broma!

La meva reflexió personal és que la festa és d’ells. Ens l’imposen perquè som a Espanya, ens agradi o no. No cal fer res més. Gaudim-la, respectem-la com si fos de qualsevol altre país, i perquè és ben segur que a nosaltres també ens agradaria que en la respectessin, més enllà de estar-hi o no d’acord. Al cap i a la fi, ja anem marxant.

Feliç dia de la hispanitat als espanyols i nosaltres a gaudir d’un dia de festa, que sempre va bé...

No hem acabat!

Som portadors de la història. Coresponsables de la lluita d'aquell setge de 1714. Hereus d'aquell frase d'en Manuel Soler, extreta del llibre d'Òbits de religiosos. Barcelona, 1714: «Lo foc que està nit se à disparat tant de la plaça com dels enemics es cosa que pasma, (..). Lo estrago no's pot dir, però de vuy a 300 anys se'n recordarà».

Avui la nostra força rau en el seny, la democràcia, que per cert és la nostra raó de ser expressada en el vot a les urnes, la il.lusió, la intel.ligència, el moviment pacífic, i sí, es clar! La nostra història.

Dues reflexions:

En Vicent Partal fa aquesta reflexió avui que crec que és molt i molt bona: 

"...si ells s'estimen més l'autoengany, per mi cap problema. Com menys vegen la realitat més errors cometran. Que en definitiva és això que ens ensenya tot el que ha passat, en aquest país, durant aquests últims quatre anys."

Catalunya pot ser perfectament un país independent dintre la Unió Europea. Ens ho estan posant "a huevo" mentre ells perden la gran possibilitat que els vam donar de modernitzar Espanya precisament dintre la Unió Europea. No entenen res i el que és més greu, crec que és que la ciutadania espanyola no sap què està passant a Catalunya perquè no els expliquen la veritat.

La informació que van donar els tos mitjans espanyols just en el moment que va acabar el debat al Parlament per aprovar la llei de consultes, va ser escandalosament manipulada transmetent que el President Mas havia aprovat una llei il·legal, quan va ser un Parlament democràticament elegit amb una majoria de 78,5% qui va aprovar una llei perfectament legal i precisament democràtica perquè permet que el govern consulti a la ciutadania.

Una democràcia on es manipula la informació de la població és totalment una autarquia del segle XXI. Allà ells!

Per altra banda, sobre el fet de dividir la societat catalana:

Ens diuen que el procés divideix. Si fem una reflexió valorant el nostre passat ens n’adonarem que qui ens ha dividit és qui ens ha imposat. Que nosaltres hem callat moltes vegades. Potser ens ha convingut, per la nostra feblesa o per conveniència és cert, però que quan demanem allò que ens pertany, que ens diguin que som nosaltres a casa nostra els que dividim, això no té nom!

Ens volen fer creure que dividim la nostra societat perquè volem demanar la opinió de la nostra gent per saber si podem ser un país lliure. Ens volen fer creure que les coses són com ells volen o millor, com ells les van imposar. I que en tot cas si ens sortim del canal establert, de la “seva” democràcia, que no és precisament la més antiga del món i evidentment ni molt menys tan antiga com la nostra que ens dóna cert pedigrí i credibilitat en aquest terreny, ens faran passar per l’adreçador. I som nosaltres els que dividim!

QUÈ PUC FER?

Jo no sóc molt conegut, tampoc no sóc ni famós ni un crack de la comunicació, de fet el meu blog el segueix la família i només aquella que té Internet, la resta ni això. Sóc anònim,  però em nego a deixar passar la oportunitat que se’ns presenta per lluitar pel nostre país.

Encara que sigui anònim, la meua força potser rau en la paraula escrita i no la penso pas deixar perdre per a aportar el meu gra de sorra en el procés.

Em ve al cap el meu pare, els meus tiets, les meues tietes, els meus avis, la gent gran que coneixia, amics, companys,  tots els que ja no són entre nosaltres i que ara estarien cofois de poder gaudir d’aquest moment. És per ells, per nosaltres, pels nostres fills, pels nostres amics. Ho necessitem!

Ara és el moment.  Som a Europa i això juga de part nostra encara que a la Comunitat Europea diguin el contrari. Una cosa és un organisme administratiu com la Unió i una altra molt diferent és la cultura del rovell dels països que formen Europa, entre els quals per cert no sé per  què no hi seria precisament Espanya.

Catalunya ens necessita, només ens té a nosaltres. No volem mal a ningú, només volem tornar a ser i ser nosaltres mateixos. Ara la història ens convoca de debò. Ara no podem defallir de cap de les maneres!

El què,  anònimament  és molta feina. Podem anar a concentracions importants. No podem anar a totes però a les que fan soroll de debò hi hem de ser.

Hem de convèncer amics, veïns, coneguts, desconeguts... Fer pedagogia amb tothom, de bon rotllo que és la nostra manera de fer i caminar amb pas ferm, a poc a poc. Hem de guanyar amb intel·ligència. La feina a fer, és cert, és dels polítics,  encara que la societat civil vagi per davant, però anònimament cadascú de nosaltres tenim molt a fer en els llocs on és més difícil. Quan anem a posar gasolina, a comprar el pa, al Bar, al restaurant, al transport públic... on sigui.

Defensem la nostra llengua educadament arreu. N’hi ha prou només d’usar-la prioritàriament. És el nostre segell d’identitat i que més hem de cuidar.

Que ningú no s’enganyi! Al final, qui decantarà la balança seran els indecisos, les ments obertes i els més flexibles. Hi ha un percentatge inamovible que no la convencerem. Haurem de conviure amb ells. No tenim res a fer.

Hem d’internacionalitzar el procés. Tots aquells que sabeu idiomes i teniu amistats a fora, amb xarxes socials, cartes, fotografies, dibuixos, poesia, escrits, etc... Petits gests a l’estranger són molt i molt importants.

Us imagineu que aconseguim que en un Bar de ves a saber on es parlés del nostre procés precisament per ser pacífic? Si això fos veritat, ja hauríem guanyat!

REFLEXIONS POLÍTIQUES

1a Reflexió

La manifestació del passat dia 12 d’octubre de 2013, convocada pel PP i per Ciutadans –Ciudadanos sota el lema “Som Catalunya Somos España” i a la qual hi van assistir unes 3000 persones com a molt, per cert vingudes moltes de fora de Catalunya en autocars, la van formar part persones que com els partits que els convocaven, estan totalment en contra de la consulta. Per tant cal posar en dubte el seu tarannà democràtic. És a dir democràcia =0. Per cert, també en aquesta convocatòria hi eren Plataforma per Catalunya i Falange de las Jons amb total indiferència per part dels convocants. Ah, i el Sindicato Unificado de la Policia per a fer “bulto”

2a Reflexió

Aquest PP de Catalunya i Ciutadans, que no han condemnat mai el feixisme, l’altre dia s’ho van fer venir bé per provocar una “bronca” al Parlament de Catalunya i abandonar l’hemicicle front a una proposta del grup Convergència i Unió per condemnar-lo.

3a Reflexió

Un PP que quan el Diputat Jaume Bosch d’ERC demana només uns segons de silenci per respecte al  73è aniversari de l’afusellament del President Companys, criden  “Viva España”.  Va a dir però que la resta es manté en silenci.

4a Reflexió

Última i crec que la més important. Jo crec que els anomenats ara “unionistes” i els independentistes ens hem de fer amics. Si, ja ho som perquè convivim junts  però a més a més, independentment dels ideals que cadascú pugui tenir legítimament i que els defensi, tots estem en el mateix vaixell. Així, si finalment es fa una consulta, cosa que veig molt complicada per la posició només del govern espanyol i de tot el seu seguit de condicionals, i surt el NO, les conseqüències per les que el govern espanyol ens faria passar a TOTS els catalans serien terribles. Els toca als unionistes lluitar perquè això no sigui així.

Si pel contrari, sortís el SI, tots som al mateix vaixell i hem de remar junts pel bé nostre, però també pel dels nostres fills, tots els nostres fills. Es tracta d’un respecte escrupolós pel legítim exercici de la democràcia, i en acabat, tot a treballar pel mateix. Ens tocarà a tots aixecar un país nou. Sigui el que sigui, i en funció de la resposta, el primer que caldrà serà respectar la opció guanyadora i posar-se a treballar plegats. Molt important!

El meu primer ordinador

Avui he anat a llençar el meu estimat ordinador. El primer que vaig tenir. Em feia molta pena però es clar, era tan i tan vellet que havia arribat l'hora final. Era dels primers péntiums que van sortir deu de fer uns 20 anys. El mantenia com a màquina d'escriure i fins i tot amb l'autocad per dibuixar.

Doncs quan he arribat a la deixalleria  amb l'ordinador ben net, els cables endreçats i tot ben posat, l'home de la deixalleria me l'ha pres de les mans tot dient-me "...deme!" i l'ha llençat tot d'una a un contenidor.

M'he quedat glaçat. Tant que de dintre meu no ha sortit aquella reacció tan natural de "HOMBRE... QUÉ HACE!..." i que la meva impotència em feia recriminar-li. Però menys mal que no he dit res perquè de fet era per a llençar i no pas per fer bonic. Ja ho ha fet bé.

L'he mirat, allà tort, i ens hem dit adéu. Adéu company!

Fem.. que si no, no farem res.

Ens retroalimentem, ens mirem el melic, ens discutim, lluïm de ser plurals i que per això som tan complicats, som ploramiques de mena, aplaudim a qui fa o diu i l'idolatrem, intentem monocoloritzar en temes molt genèrics... i tant més.

Com no ens posem les piles la ciutadania i sortim al carrer a demanar, pacíficament és clar, allò que de debò volem, si és que de debò ho volem, no farem pas res. És l'hora del poble. Cal sortir al carrer!  Si sortim massivament un cop al mes, tot el país a cada poble o ciutat, ens farem notar, i molt, i es veurà que és el poble als ulls del món qui realment vol la llibertat, no un senyor que fa de pal de paller i que el prenen per sonat.

És molt fàcil: sortim pacíficament a demanar la llibertat del nostre poble. Però a tot el país. Ara ja hem de ser tres milions al carrer, i no cal que sigui en un sol lloc, a Barcelona, no. Arreu!

Les caigudes del Sol a Menorca, les tardes  del mes de juliol, són un espectacle digne del millor cinema natural.

Sra. Merkel, si us plau

Som a l’ull de l’huracà. Què estem esperant! Cal que alguna persona que sàpiga alemany li expliqui a la Merkel el que som, com patim sent espoliats. Que alguna persona que sàpiga alemany li digui que nosaltres no som com altres. Que nosaltres som diferents. Que treballem per tirar endavant. Que patim pobresa sent un país ric. Que volem integrar-nos a una Europa potent d’estats i no volem ser dintre d’un estat impotent a Europa.

Sra. Merkel. Sempre hem estat a l’avantguarda de moltes coses. Podem ser molt importants a Europa sense pertànyer a Espanya. Podem aportar moltes coses: enginy, tecnologia, impuls, debat, respecte, concepte, medecina, enginyeria, arquitectura, innovació del món rural i ramader, seny, treball, pluralitat, seriositat..... i tant i tant més. Podem obrir nous horitzons en la investigació mèdica i tecnològica, en el comerç o en les relacions internacionals.

Sra. Merkel, la nostra cultura, tradició i història ens empara i ens avala. No la defraudarem, confiï en nosaltres i veurà que serem el motor que li cal al sud d’Europa. La sang de les nostres arteries du aire d’Europa des de fa molts segles i ara ens hi podem veure fora. No ens deixi escapar.

LA CASA DE FORA

Quan passo a França per la Cerdanya o pel Rosselló tinc aquella estranya sensació que a qualsevol raconet que vagis de França, per apartat que sigui, t’ensenyen on ets i qui hi mana. Els símbols de l'estat t'avisen com si et volguessin demostrar que no s'escapa cap trosset al seu domini.

L'altra dia vaig anar a renovar el document d'identitat. La bandera que penjava de la façana era la de l’imperi, per allò de recordar-te ben bé on ets. La senyera no hi és i ningú no s’ofèn, ningú no la troba a faltar, potser perquè ja som conscient que hi anem de convidats . És la potència que ens denota un estat.

L'edifici és carrincló d’aspecte brut i deixat, amb unes finestres de fusta mal cuidades que es troben darrera d’una reixa de barrots de ferro pintats de negre amb escrostonaments per tot arreu. La façana és de color ocre, segurament perquè és més sofert.

A dintre hi ha tot de funcionàries xerrant. Et criden pel nom de mala gana i amb una falta de miraments o de simpatia preocupants.  Hi ha unes cinc senyores que ronden totes el mig segle, tret d’una joveneta d’uns trenta anys que no xerra massa. Mentre van fent la feina de gravar les empremtes i fer-te signar, van petant la xerrada entre elles com si tu no hi fossis.

Evidentment tot en castellà. Al català, malgrat que el saben perquè el parlen el mínim possible per contestar-te, no li concedeixen ni un pam de terreny, com si el tingueren prohibit, que no és el cas, però que segur que està mal vist entre ells.

Del policia, res a dir. Sec, aspre, castellà, i malcarat. És un home d’aspecte jubilat que no fa bé la seva feina i a més amés no l’empipis massa. Ha de vigilar des d’una cadira en una espècie de cabina de fusta una mica elevada. Em recorda els bidells de les universitats antigues, amb una mena de cabina bastant malmesa, i amb cadira d’aquelles del menjador de casa amb el seient entapissat, bastant vella per cert.

En entrar-hi i ser cridat, vaig tenir aquella sensació de ser en un altre món. En territori estrany, en aquell petit racó de l’imperi que t’hi fan anar de tant en tant per a recordar-te on ets i qui et mana, tot i ser en un raconet d’aquest país petit.

Catalunya està crispada

Retallades en serveis i sous, pressió fiscal, atur elevat, dèficit públic, dèficit en infraestructures, ajuts al mercat financer, pobresa... és l'anomenada crisi del deute. És evident que a Catalunya ho estem pagant més del compte si ho comparem amb la resta de l'estat espanyol, on a més a més no només no s'han abaixat sous de funcionaris si no que s'inauguren hospitals entre d'altres moltes coses que fins i tot semblen una provocació.

A Catalunya hi ha crispació, sí, i per això hi ha tanta tensió un dia de vaga general, a banda dels possibles grups anti-sistema de guerrilla urbana que aprofiten per a rebentar-ho tot. Tant és la imatge que es doni. Aquesta és la situació que tenim al nostre país, on ja hi ha gent que comença a passar gana. És per això, a banda d'altres coses, que Catalunya demana un estat propi. És per això que tenim pressa!

La immersió

Avui el TSJ ha dictaminat, en castellà es clar, sobre el recurs que va presentar la Generalitat a la sentència del Constitucional sobre la immersió lingüística a Catalunya. Mal dia per la nostra llengua. Aquesta batalla contra el català ve de finals de la dècada dels 80 i sempre ha anat existint un germen que ha perdurat en el temps, lluitant contra tot i contra tothom fins arribar a fer mal, que és el que volien. A més a més, ara es veuen forts.  Jo crec que la nostra força rau en la mateixa llengua i fent-la servir molt és la única manera que podrem mantenir-la en el temps. En cas contrari, ja s'ha vist el què. Això per a ells, malauradament per a nosaltres, només ha fet que començar. Hem de ser forts.

El SÍ del President

El si però no, però si, no fos cas... au va, avui si, això ara no toca... En fi, avui el President Pujol ha dit finalment que ell votaria SI a la independència de Catalunya, però només ara que les coses estan com estan, si no, no, no fos cas.  En tot cas cal agrair-li la sinceritat i la declaració d'intencions.  Espanya ja té sobre la taula la posició gairebé oficial d'un President de la Generalitat. Ara a veure la reacció de l'estat. Com sempre m'inmagino que serà lenta i sense cap reacció oficial. Comencem a caminar, ara si!

La política

A veure si ho entenc. CiU fa retallades  socials i el PP les recolza a Catalunya. Però el PP no sembla que faci masses retallades de sou i serveis socials a espanya però sí al País València, en canvi modifica les condicions dels treballadors en favor de l'empresari i autònoms apujant només l'IRPF, amb CiU a favor. Mentre, les "esquerres" es van queixant de totes les retallades en serveis socials i de les condicions laborals, però no massa de les retallades de sou dels treballadors públics. Ah, i el PP català li diu a CiU que no sabia que s'abaixaven els sous un 3%, i que d'haver-ho sabut no hauria recolzat els pressupostos.  Uns pressupostos que deuen de contemplar les subvencions a Òmnium, entre d'altres i per tant amb el vist i plau del PP.  Però el PP diu que se'ls retiri la subvenció perquè ells estan absolutament en contra del català a Catalunya, mentre els catalans ERC, PSC i CiU volen que es parli català al senat espanyol...  Una CiU i ERC que estan a favor de la independència i volen català al Senat? Què ens importarà...

Algú entén res?  Jo no. Tot plegat, el menys important, com sempre, que el país tiri endavant. Les tertúlies de sobiranisme per a queixar-nos i fer-la petar. Res més, ara bé plorar... tot el que vulgueu.

Disbauxa

No acabo d'entendre com en temps de carnaval hi pugui haver gent adulta que es disfressi i surti al carrer a desfilar sense complexos. Però encara entenc menys el tema de las "chirigotas" a Cadis, on la gent s'organitza, escriu i s'aprèn una o vàries cançons per anar-les entonant alhora que desfilant. Fan gràcia, és cert, però des de la distància. Trobo que ha de ser terrible viure-hi en aquest període i anar escoltant per tot arreu aquesta musiqueta variable i aparentment gens agradable. A part que jo no els acabo d'entendre quan parlen!

Com la cosa més normal

M'ha cridat l'atenció escoltar la conversa entre dues germanes, una de gran i una de més menuda:

Damà a la Sardanya navarà, eh? Ca am sents Marta? Ca dic ca demà a la Sardanya navarà.

Doncs no nena no, diumenge on nevarà és a Barçalona. Fotat pija! -Penso.      

Diumenge fred d'hivern

I ara què? Diumenge d'hivern gris i fred. Tot el futbol despatxat el dissabte, i per avui només passejada, cròniques del partit d'ahir i tarda de diari, o un quilo de pel·licula americana a la sobretaula. Ens han atemorit per tot arreu que era perillós sortir, millor quedar-se a casa, que fa fred....  Una bona idea pot ser: una bona cervesa i ambient de rugbi. Avui un gran partit entre Irlanda i Gal·les on 50.000 persones gaudiran en directe d'un gran espectacle a Dublin. Us hi apunteu?

La neu

Tinc l'extranya sensació que al polític de torn (no podia ser un altre) se li ha anat la mà alertant a tota la població de Catalunya amb el tema de les nevades. Sembla que el més important per a ells és no deixar res per lligar, no fos cas....  Com que ells no paguen i el que els preocupa és només el seu pretigi, posen tots els recursos en alerta, costi el que costi. Només ha de caure un pam de neu....

I consti que ho escric abans de "el gran aconteixement".  Com hem d'anar bé en aquest país!

Les classes socials

Les persones que tenen feina avui, malgrat que siguin mileuristes, s'han de considerar afortunades.  Jo però, tinc clar que això només vol dir que sobreviuen. Així, crec que s'incrementa la diferència entre la classe social baixa i mitjana, o bé potser és que la classe baixa s'està aixamplant molt.  Alguna cosa no encaixa!

A tot això, la classe alta s'ha allunyat encara més.